Quan la sacarina cau fora de la tassa....

Pastís de xocolata" pastisseria Sanromà Tarragona

Qualsevol diria que fa anys i panys que vivim en democràcia. Dit d'un altre manera si tinguéssim unes fotos de les nostres poblacions de fa uns anys, veuríem que la davallada de vestir els balcons amb la nostre senyera a baixat un 95%.

El 5 % són alguns ciutadans que encara segueixen aquesta tradició i les institucions. L'Ajuntament de Cambrils, com fa cada any, va penjar una fantàstica senyera que només de veure-la et feia posar els pels de punta.

Ahir va ser un dia d'aquells intensos. Tinc la teoria que quan t'aixeques i la sacarina cau fora de la tassa malament, i si senyor així va ser. Un dia d'entrebancs, però un dia feliç.



1.- Al matí em vaig pasar més d'una hora buscant la senyera per casa i res de res. Al final vaig recordar que l'havia regalat a uns amics italians. Amb la senyera els vaig embolicar un porró, per alló d'anr fent país. O sigui que dins del 95 % també hi era jo. Quina ràbia!!! em vaig preguntar on tenia el cap mil i una vegades.



2.- A Cambrils era festa local. Em consta que va ser una jornada bonica i participativa. Cada dia al matí em planifico allço que haig de fer3.-. Sóc una dona d'agenda. Vaig decidir anar al passeig a la tarda. Però com el matí la sacarina va caure, una sèrie d'entrebancs m´ho van impedir.



3.- La foto que veieu d'alt és un pastís de xocolata. És una bombonera original de la pastisseria Sanromà de Tarragona. Els vaig veure fa una setmana i em va semblar original. Un regal ideal pel meu germà i per un amic. Abans d'anar a treballar ja m'havia posat d'acord amb la companya de feina del meu germà per tal de portar-li, deixar-ho en un local i ella és feia càrrec de donar-li. Factor sorpresa. Però clar "la sacarina"!!!!. Una del migdia, miro el mòbil 5 trucades perdudes de la companya. Truco amb la meva llarga cabellera de punta: que passa?, li pregunto. Resposta: el teu germà ha decidit fer festa a partir de les dues. Tornem a canviar l'agenda, anul.lo un dinar i ves corrents cap a Torredembarra. Arribo la companya ja havia marxat, i el factor sorpresa a cagar. La bona noticia és que el llibre de xocolata més l'escrit el van fascinar.



4.- Amb tot això, l'Òscar que el dia d'abans estava amanaçat amb no apareixer en qualsevol rosa, es presenta a la televisió on tenia una reunió amb la rosa més gran de tot Tarragona. Diguem que la manera d'entregar-la no va ser la més elegant. Però la imatge d'ell amb una rosa que fa més de set pams, us puc ben assegurar que no l'oblidaré. Anar pel carrer amb aquella rosa, sincerament us puc dir que jo estava més vermella que la flor.



5.- Veient que les hores passaven i que poder anar a Cambrils a buscar el llibre ja era una missió impossible, decideixo anar a la Rambla. El llibre el trobaria en un plis-plas? doncs no. Metres i metres de taulers plens de llibres i poc espai pels autors tarragonins. Però jo volia el llibre El vertigen del trapezista, de Jesús M. Tibau, no us vull dir les parades que vaig anar i tots em deien: a la llibreria. Però jo no volia anar a la llibreria. Al final l'stand de la Llibreria de la Rambla em va satisfer.



6.- Ja quan tornava cap a la feina una satisfacció. El grup de sardanistes de Tarragona tenen a la venda unes samarretes que posava:
" ballar sardanes en excés provoca dependència i desperta el catalanisme"
Vaig pensar doncs mira, avui no tens senyera pero ficat aquesta samarreta i així ho vaig fer.

En definitiva, això eren dos quarts de cinc... fins arribar a la nit que vaig tenir un sopar excel.lent amb uns amics ja us podeu imaginar.


REFLEXIÓ: a partir d'ara miraré molt bé que la sacarina no vagi fora la tassa.