diumenge, 23 de desembre del 2012

Aquesta vegada sí que és d’ells…Canal Català Tarragona tanca les seves emissions.


Les decisions d’empresa són decisions d’empresa. Els que formem part d’elles només ens queda acatar el que decideixin. Tarragona i la seva demarcació perd un mitja audiovisual  després de molts anys d’història i això ens té que entristir a tots. Menys mitjans, menys pluralitat.
El passat 4 de desembre, estava dinant  quan una veu coneguda em va comunicar que en aquell precís instant  desconnectaven l’emissió a Canal Català Tarragona, i per tant ens quedava Canal Català Barcelona.
A partir d’aquell minut i fins avui he viscut sota una perplexitat majestuosa.  Qualsevol intent per  evitar el tancament ha sigut nul.
La crisi passa factura però de vegades cal buscar solucions perquè la factura no ens porti a la crisi.
Personalment vull agrair-vos a tots les mostres de suport. Institucions, polítics, empreses, comerços, col·laboradors i tots els que moguts per l'il·lusió i per les bones intencions vareu ficar de la vostra part per tornar arrancar aquest mitja. Francament no tinc paraules per agrair-vos tot l’esforç que heu fet. 
L'objectiu era clar, arrancar, professionalitzar-lo altre vegada i anar  incorporant companys que ja havien patit el tancament el mes de maig. 
Permeteu-me aquest diari personal per fer constar l’esforç d’un equip immillorable,

*Iván Roig gràcies per la teva paciència, per la teva professionalitat i per el teu esforç. Has viscut part de la teva vida dins d’aquesta empresa i les has vist de tots colors. Com sempre t’he dit es tanca una porta i s’obren d’altres amb aire fresc. Et desitjo molta sort.

*Ricard Checa treballar amb tu ha sigut de les millors coses que m’han passat mai. Ets una persona constant, treballadora, divertida, lliure, crítica i el més important un gran amic. Desitjo que les nostres carreres professionals es retrobin en breu.

*Rafa González, mil gràcies per els teus consells, la teva força i la teva dedicació. Et dic el mateix que el “Xeca”, desitjo retrobar-me amb tu i acaba el que vàrem començar.

*Oscar Molero, gràcies. Fer un poema cada dia del món dedicat al nostre tema del dia ha sigut una experiència per tots. Al final hem entès que una mica de poesia al dia no fa cap mal. Gràcies. 

*A tot l’equip de col·laboradors, becaris... moltes gràcies per l’esforç titànic que heu fet cada nit. L’ il·lusió en que heu treballat sense ànim de lucre no té preu.  Sou francament un equip perfecte, el que tothom voldria tenir treballant al seu costat. 




Fa anys a casa meva, quan la tele feia el tonto en contes de trucar el tècnic, sortia el meu pare i deia aquella frase de, “és d’ells, segur que tenen problemes a l’antena”. Aquesta vegada amics seguidors del programa, sí que és d’ells i no és un problema de l'antena. Moltes gràcies  a vostès per connectar-nos i seguir-nos al llarg d’aquesta curta temporada i llarga historia d’aquesta televisió.
Desitjo amb el cor a la ma que aquest capítol no sigui el darrer d’aquesta canal  i que l’empresa trobi el camí de la rendibilitat  per tal de seguir emetent des de Tarragona, des de casa i per la seva gent. 

Dit tot això només hem queda dir-vos que ens retrobem en breu amb nous projectes i noves il.lusions.
Gràcies a tots, sense vosaltres no hagués estat possible. 

dijous, 15 de novembre del 2012

PETONS I "PETONAIRES"....


  Moment petoner... moment d'amigues. Gràcies Leti!
Donar petons és una mostra d'amor, d'amistat, de carinyo.... però realment no deixa de ser una manera de dir t'estimo. Clar que hi ha diferents tipus de petons i de petonaires. 
Per el que fa els petons, avui  no us faré cap tipus de reflexió, però si dels petonaires.
Tenim els petonaires de mena, o sigui una servidora, o bé els petonaires que gairebé sempre  sembla que fer un petó sigui tot un repte. 
Aquests darrers no gaudeixen dels beneficis dels petons, és a dir, no cremen calories de manera fàcil,. no enriqueixen l'ànima, i no fiquen en marxa els  34 músculs facials. 
Els petonaires de mena, a vegades fins i tot som pesats... però no sabeu el feliços que som. Cada vegada que faig un petó amb amor, amb carinyo, amb estima noto com el cor s'em fa més gran, el cervell s'activa i l'ànima creix de manera desmesurada. 
Mai havia estat conscient de la quantitat de temps i de vivències que ens treu el dormir. Cal descansar,  SI, però  caldria fer-ho de manera justa i mesurada. 
    Aquí us deixo el petó per tots vosaltres.... com sempre amb molt d'amor!

diumenge, 4 de novembre del 2012

La República Independent d’en Duran


Aquest plat fusionat entre Convergència i Unió  està al límit de la fermentació, és més, té data de caducitat. 

Parin una mica d’atenció  Srs. de CIU,  perquè sembla que amb tants  anys  de matrimoni  el tema de convivència no el porten  prou  bé.  Ha arribat el  moment de que entenguin  els amics no són vitalicis ( els seus sous de si),que hi ha parelles que es volen molt però acaben amb un divorci, que l'oli i l'aigua per molt que vostès vulguin no els podran lligar....

Ara tenen dues opcions.

PROPOSTA N. 1  Anar a la consulta dels mediadors de parelles (psicòlegs)  per tal de trobar la fórmula màgica de que us torni l’amor, l’enamorament, el feeling,  la química etc etc... Aquesta opció surt poques vegades bé, però es recomana abans d’un divorci traumàtic i sobretot en aquells trencaments que un pensa que encara pot salvar alguna cosa. Us ho dic per experiència perquè amb el tema divorcis sóc una experta. No acostuma  a sortir bé però sempre et queda allò que ho has provat tot.
SEGONA OPCIÓ  Tranca definitivament els llaços, com a molt poden trobar un punt de  trobada per parlar dels fills i arribar acords puntuals.  Però és allò que diem de  “cada partit a casa seva”. Reconec que és una fórmula dura però a vegades la millor. 
Aquí en aquest moment, és quan entre en acció la mare i diu allò: “aquest noi no era per tu”, i ella ( la mare) amb la serenor que les caracteritza afegeix, “   nena  es tanca una porta i s'obren moltes finestres perquè corri l'aire,  et recordo   l'aire fresc i nou sempre neteja les cases, les deixa sense fum i sense males olors”.
CONCLUSIÓ
Poc menys d'un mes per a les eleccions. Amb contradiccions  vàries d'uns i  altres partits. Sense un programa clar sobre de la taula per part de ningú i   vostès que són matrimoni eclesiàstic de tota la vida i no s'aclareixen. No anem de cap manera, perquè nosaltres,   els ciutadans ja  que tenim grans dificultats per  sobreviure amb  aquesta crisi a  la qual ens hi han ficat una mica tots ( uns partits més que altres) ara només ens falten desavinences de les parelles mal casades.
És trist que el líder d’Unió digui el contrari del líder de Convergència, clar que després de llegir que no es veuen  des del passat 24 de setembre una ja es fa càrrec que la relació entre les dues federacions és excel.lent... fluïda, sense cap tipus d'esquerda, dit d'un altre manera que són l'ànima de la comunicació, oberta, sincera i amb un gran lema  i un sol discurs. 

dissabte, 3 de novembre del 2012

Clar, curt i ras!


José María Gay, economista

Pensament personal

Tots estem cansats d'escoltar "arquitectes de l'economia, il.luminats prepotents, argots per grups reduïts..." podriaseguir amb més definicions però no cal. Quan t'arriba un missatge tan clar com el de José María Gay una pensa que encara forma part del grup de la gent normal. Que es poden explicar les coses de maneta entenedora, i que tots amb més o menys cultura podem entendre la mala gestió i el desgavell en el qual, tan si t'agrada com si no ens toca viure.

dijous, 1 de novembre del 2012

I ells es queden tan amples... ai senyor!


Quan veus aquests cartells, quan doncs un tomb per la xarxa, quan escoltes segons quin comentaris només et queda una solució, treure't les orelles d'escoltar i posar-te les de passejar. 
Si no ho fem d'aquesta manera podrem caure en el parany de la vulgaritat. 
Tot i així, els catalans sempre hem estat una mica passius davant d'atacs tan radicals com els que estem veient, patint i sentint en aquests darrers mesos. 
Durant un temps, un llarg temps  em vaig esforçar en explicar quins són els nostres sentiments, les nostres il.lusions i cap on volem anar. Ja us avanço que no m'ha servit de res, crec que he convençut a molt pocs. Segurament sóc poc explícita.  Avui ja no m'esforço. Una actitud que podeu criticar, però arriba un moment  que et sobren arguments i et quedan molt poques ganes d'invertir temps i energies en tornar explicar el que ja hem repetit milers de vegades. 
Quan veus aquests cartells, ho t'arriben llistats amb productes alternatius que no siguin catalans, una de dues, o bé t'agafa un mal humor d'aqui t'espero o bé t'ho fots a l'esquena.
Avui ja m'ho "fotu" a l'esquena però quedo esgarrifada d'aquestes tècniques de mercat.

I ells es queden tan amples!

Setmana carregada d'emocions... setmana inoblidable.


Preparar-se per nous reptes és una tasca difícil i plena d’entrebancs.  El primer dia que hem vaig reunir amb en Ricard Checa i el Josep Mª Bonet, bons companys millors amics, i els vaig plantejar  quins eren a grans trets les meves intencions en quan el nou format de televisió, els dos sense previ conversa van coincidir en ajuntar les  mans i fer pinya.
Els humans podem baixar les escales de la manera que ens sembli més encertada, uns ho fan saltant, altres de puntetes... podem  caure, o  bé anar rígids com un pal d’escombra, com deiz el meu  ex-director Jordi Rom, “ cada persona baixa les escales com vol”.
 El meu  pare sempre em deia, “ tal faràs, tal trobaràs”.  Quan era més jove pensava que el pare sempre tenia raó, després i a mida que els anys anaven fen ús de presencia, em semblava que aquesta frase era una retòrica. Avui torno enrere, i ara més que mai penso que aquesta frase és una realitat de la vida.
Quan és planteja seriosament el fet de tornar a ficar en marxar el  Canal Català Tarragona, com aquell qui diu amb pocs recursos però amb molta il.lusió, una servidora s’ho rumia una i 100 vegades. I sempre tenia la mateixa resposta, “Tarragona i la seva comarca necessita aquest mitja”. I és en aquest moment i amb el suport de Barcelona quan comencem a ficar dins l’olla tots els ingredients d’aquest renovat Tarragona Opina.
Només tinc  44 anys, però us asseguro que  han estat 44 anys intensos, plens de moments  i de decisions.  Evidentment m’he equivocat moltes vegades però també l’encertada unes quantes. Jo sempre dic que aquell que mai s’equivoca és aquell que mai pren cap  decisió. Aquí podem afegir que passa per la vida “sense plena n’hi glòria”.
Acabo avui una setmana intensa, plena d’emocions, de nervis. On la il·lusió és converteix amb por. Acabo una setmana que només tinc paraules d’agraïment a totes i cada una de les persones que han donat suport aquest inici que de ben segur tindrà un  excel.lent final.
Gràcies companys, gràcies col.laboradors, gràcies Tarragona....